La narrativa de postguerra

 

La recuperació de la narrativa després de la guerra civil espanyola (1936 – 1939) va ser lenta i difícil: fins a mitjan anys cinquanta no es van poder publicar els primers reculls de contes i fins la dècada dels seixanta no van arribar les primeres novel·les importants de la postguerra.

 

La novel·la psicològica

Es planteja com a objectiu principal l’anàlisi profunda del caràcter dels personatges i la seva vida interior. Els autors recorren sovint a la tècnica del monòleg interior (expliquen tot els seus pensaments) així el lector entra en contacte amb el pensament, el record i les contradiccions dels personatges. Llorenç Villalonga i Mercè Rodoreda són els principals impulsors d’aquesta tècnica literària en el català.

El realisme màgic

Narra una realitat farcida d’elements màgics o fantasiosos, la qual cosa provoca situacions insòlites i efectes sorprenents. La tècnica consisteix a donar versemblança o credibilitat a un argument en què realitat, fantasia i somni formen una unitat inseparable. En tens un magnífic exemple tot seguit. (pàg. 294, text)

 

Novel·la de ciència ficció: presenta un món extraordinari caracteritzat per la ciència o la tècnica que es poden fer possibles en un futur. Hi ha narracions que presenten un món paradisíac, moltes altres descriuen les catàstrofes que provoquen els grans avenços tècnics en mans de persones malvades.

Novel·la negra: presenta un món dominat per la violència i la corrupció. Deriva de la novel·la policíaca, sol tenir com a protagonista un antiheroi. Es basa a mantenir el lector en suspens. Manuel de Pedrolo és l’escriptor que més va destacar. A més va traduir un gran nombre d’autors nord-americans. 

 

Mercè Rodoreda

Va néixer a Barcelona l’any 1908. Era filla única i als nou anys va haver de deixar l’escola, fet que va recordar tota la seva vida. Però l’ambient familiar li va ser favorable per a la seva formació com a escriptora. L’avi li encomanà la seva admiració per Jacint Verdaguer i el seu pare li llegia textos literaris dels grans autors catalans (Verdaguer i Guimerà). A partit dels vint anys va publicar narracions en revistes i diaris, però van ser rebutjades per considerar-les simples exercicis d’aprenentatge. L’any 1938 va escriure la primera novel·la important: Aloma.

Durant la guerra civil espanyola (1932-36) va haver de marxar a l’exili (França i Suïssa) i va viure un situació dramàtica de gran pobresa i amb una salut precària.

Després de vint anys va publicar una segona novel·la: La plaça del Diamant. L’any 1973 es va traslladar a Catalunya. A partir del 1958 va publicar cinc novel·les més entre elles Mirall trencat al 1974. L’any 1980 la institució Òmnium Cultural li va donar el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes en reconeixement al gran valor del conjunt de la seva obra literària.

 

Va morir a Girona l’any 1983.

 

Aloma: el final de l’adolescència i l’entrada en edat adulta

 

Argument: representa el pas de l’adolescència a la vida adulta. Representa les estacions de l’any: a la primavera Aloma coneix al Robert, un home arribat a d’Amèrica; a l’estiu s’estableix la relació amorosa entre els dos personatges; a la tardor arriba la desgràcia: la mort d’un nebot, la venda de la casa, i el retorn a Amèrica del Robert; finalment, a l’ hivern Aloma es troba sola, embarassada i amb un futur incert.

 

Aloma dóna una visió pessimista de la vida adulta perquè els seus somnis mai es faran realitat. En ella hi ha uns trets característics: l’aprofundiment psicològic, el llenguatge poètic i la creació de símbols.

 

La Plaça del Diamant: el plany d’una dona que ha conegut l’horror

 

És el millor exemple de literatura parlada: la protagonista, Natàlia, parla directament al lector i ell l’escolta. A l’argument es distingeix una dona que, per les circumstàncies històriques s’ha vist obligada a viure intensament les desgràcies personals – com a dona en una societat masclista – i les col·lectives – la guerra, la fam i la desesperació.

Al casar-se el marit li imposarà tenir un colomar a casa sense pensar que a ella li fan fàstic els coloms, a més, a partir d’ara l’anomenarà Colometa.

La guerra durà al seu marit i els amics al front i això provocarà que ella hagi de fer feines i coneixerà l’explotació econòmica. Un cop acabada la guerra, vídua, serà la dona desesperada que pren la decisió de matar els fills i suïcidar-se però l’adroguer del poble ho impedirà donant-li feina a la seva botiga. Això fa que ella estabilitzi la seva situació personal: es casa amb l’adroguer i recupera el seu nom.

“La Julieta, de color de canari, brodada de verd, va sortir de no sé on i em va dir, tapa’m que m’haig de treure les sabates… no puc més… Li vaig dir que no em podia moure perquè un jove que buscava l’americana i volia ballar amb mi de totes passades m’havia dit que l’esperés. I la Julieta va dir, balleu, balleu… I feia calor. Les criatures tiraven coets i piules per les cantonades. A terra hi havia pinyols de síndria i pels racons closques de síndria i ampolles buides de cervesa i pels terrats també engegaven coets. I pels balcons. Veia cares lluents de suor i nois que es passaven el mocador per la cara. Els músics contents i toquem. Tot com una decoració. I el pas doble. Em vaig trobar anant amunt i avall i com si vingués de lluny, de tan a la vora, vaig sentir la veu d’aquell noi que em deia, veu com sí que en sap de ballar! I sentia olor de suor forta i olor d’aigua de colònia esbravada. I els ulls de mico lluents ran dels meus i a cada banda de la cara la medalleta de l’orella. La cinta de goma clavada a la cintura i la meva mare morta i sense poder-me aconsellar, perquè vaig dir a aquell noi que el meu promès feia de cuiner al Colón i va riure i em va dir que el planyia molt perquè al cap d’un any jo seria la seva senyora i la seva reina. I que ballaríem la toia a la plaça del Diamant.”

MERCÈ RODOREDA: La plaça del Diamant.

Mirall trencat: una família, una casa abandonada i un jardí desolat

Aquesta novel·la complexa narra el naixement, l’esplendor i la decadència d’una saga familiar, presidida per la Teresa Goday, la fundadora. L’escenari és una torre amb un jardí enorme i magnífic que es converteix en el refugi dels nens i representa la felicitat de la infantesa. L’aigua i el mirall són dos dels símbols més importants de la novel·la. L’aigua, sempre present a la torre, és el símbol de la infantesa i la mort: un dels nens mor ofegat a l’estany. I el mirall, que dóna títol a la novel·la, és el símbol del pas del temps, de l’envelliment dels personatges i de la decadència familiar cap a la desfeta final.