Els albercocs i les petites collidores

 

Diu Iris a Mirtila:

–Amiga, jo no sé ...

¿Tants d'albercocs li deixes al

vell albercoquer?

 

–Oh Iris, prou m'agrada       5

menjar-ne pels camins

fent festa a la dolcesa

que em raja boca endins.

 

Però l'hivern arriba,

i vora el foc rabent           10

sentim a la teulada

ballar teules i vent.

 

I, bell atzar, la mare,

veient-nos entristits,

i com freguem els nassos    15

i com bufem els dits,

ens porta, riolera,

quan cau la neu a flocs,

un pot amb confitures

de préssecs o albercocs.       20

 

Com les maduixes

 

Menja maduixes l'àvia d'abans de Sant Joan;

per més frescor, les vol collides d'un infant.

Per'xò la néta més petita, que és Pandara,

sabeu, la que s'encanta davant d'una claror

i va creixent tranquil·la i en 'admiració i a voltes,         5

cluca d'ulls, aixeca al cel la cara,

ella, que encar no diu paraules ben ardides

i que en barreja en una música els sentits,

cull ara les maduixes arrupides,

tintat de rosa el capciró dels dits.                              10

Cada matí l'asseuen, a bell redós del vent,

al jaç de maduixeres.

I mira com belluga l'airet ombres lleugeres,

i el cossiró decanta abans que el pensament.

li plau la corretjola i aquell herbei tan fi,                    15

i creu que el cel s'acaba darrera del jardí.

En va la maduixera 'son bé de Déu cobria;

en treure les maduixes del receret ombriu,

Pandara s 'enrojola, treballa, s'extasia:

si n'ha trobat més d'una, aixeca els ulls i riu.              20

Pandara sempre ha vist el cel asserenat;

ignora la gropada i el xiscle de les bruixes.

És fe i és vida d'ella la llum de bat a bat.

El món, en meravelles i jocs atrafegat,

és petit i vermell i fresc com les maduixes.                25

 

 

Aglae i les taronges             

 

Aglae, sota un bell taronger deturada,


al lluny sent les germanes com ocellada al vent.


I ja no va a l'encalç per l'herba i la rosada,


I té la cara pàl·lida d'un gran defalliment.

Ella dansava i reia tot just casada amb Drias,                5


altiva entre la fressa, joiosa de la llum.


I ja de l'hort s'amaga per les desertes vies


I encara es fa més blanca, perduda entre el perfum.

I arriba a les taronges, i en cull i se n'emporta; 


la set, de sols mirar-les, li feia els ulls brillants.           10


Mossega un fruit i acluca els ulls com una morta


i del cabell afluixen el pes les dues mans.

I Aglae, ja refeta, es bressa en l'esperança; 


amb un sospir molt tendre solleva el pit caigut;


ella pogués besar l'infant que ja s'atansa,                     15


batec tan avinent i tan inconegut.

I veu la piadosa taronja que fou bella,


i jeu abandonada del rec vora l'espill.


De la muller la sort li transpareix en ella:


fer-se espremuda i lassa per la frescor del fill.          20          

 

La poma escollida

 

Alidé s'ha fet vella i Lamon és vellet,

i, més menuts i blancs, s'estan sempre a la vora.

Ara que són al llit, els besa el solellet.

Plora Alidé; Lamon vol consolar-la i plora.

-Oh petita Alidé, com és que plores tant?                     5


-Oh Lamon, perquè em sé tan vella i tan corbada


i sempre sec, i envejo les nores treballant,


i quan els néts em vénen em troben tan gelada.

I no et sabria péixer com en el temps florit


ni fondre't l'enyorança dels dies que s'escolen,            10


i tu vols que t'abrigui i els braços em tremolen


i em parles d'unes coses on m'ha caigut oblit.

Lamon fa un gran sospir i li diu: 


-Oh ma vida, mos peus són balbs 


i sento que se me'n va la llum,                                     15


i et tinc a vora meu com la poma escollida 


que es torna groga i vella i encara fa perfurm.

Al nostre volt ningú no és dolç amb la vellesa:


el fred ens fa temença, la negra nit horror, 


criden els fills, les nores ens parlen amb 'aspresa.       20


Què hi fa d'anar caient, si ens ne duem l'amor?

 

Eglé i la síndria             

 

Arriben les comares. Rient, fent el cor fort,

es passen una síndria que és la més gran de l'hort;

són llurs marits a vila, i han berenat entre elles,

i juguen a encalçar-se damunt els blats desfets;

mouen gatzara, salten, comencen cantarelles;                5

va a rodolons la síndria i aixafa els peus distrets.

La posta dessagnada fa tremolar l'herbeta.

Una comare branda la forta ganiveta.

Diu que és Eglé, la dona de l'home tan petit,

que esglaia les cunyades i bat el seu marit.                  10

-A mi! -fan les amigues, cridant a la vegada.

I, depassant-les totes, Eglé respon irada:

-No sigui la primera tallada de ningú!

A tu, la lluna roja, la llenço en sacrifici,

ara que d'innombrables estels amb el seguici,               15

vermella com la síndria, somrius a cadascú:

rutlla d'amor que encises casals, camins i brolles,

si ens veus avalotades retorna'ns a raó.

No ens fes l'amor manyagues, seríem unes folles;

si no ens escarrasséssim, o xacra o bé corcó.               20

És cosa fada el viure quan hom no s'arromanga per al munyir

o el péixer o el batallar amb la fanga:

i si els marits enutgen i els fills donen treballs,

ens cal l'home de casa i ens calen els brivalls.

Tu doncs, tu que amb la teva mirada compassiva        25

veus que els infants s'adormen i que el marit arriba del camp,

i ens ilolumines la joia del sopar

i alegres la botella posada a refrescar,

demà, que a trenc de dia et reveurem encara,

demana'ns, tafanera, amb ta minvada cara,                   30

si, closes en la fosca, ens remogué en el llit

el plor de la mainada o els besos del marit.