Oració composta

L'oració simple i l'oració composta

L’oració simple és aquella que conté un sol verb en forma personal i constitueix una unitat amb sentit complet. L’oració simple és independent i no està enllaçada amb cap altra:

Les atletes corren.

Les atletes més ràpides corren els 100 m a l’estadi.

Les atletes més ràpides del club corren els 100 m a l’estadi en 14 segons.

Malgrat la llargada, totes tres són simples.

L’oració composta és aquella que està formada per dues o més oracions relacionades pel sentit i enllaçades generalment per una conjunció:

Les atletes han fet un gran paper,	però	no s’han classificat per a la final.
oració 1	conj	oració 2
oració composta

Segons la relació que s’estableix entre les oracions que formen part d’una oració composta, aquesta pot ser composta per coordinació, per juxtaposició o per subordinació.

1. La coordinació

El terme coordinar significa ‘posar conjuntament al mateix nivell’. Per tant, en gramàtica coordinar vol dir unir dos elements en un mateix nivell sintàctic. Per això, les oracions coordinades mantenen la seva independència sintàctica, ja que cap d’elles no depèn de l’altra:

La Marta farà un curset de vela

en Joan anirà a campaments

oració 1

conj

coord.

oració 2

oració composta per coordinació

En ocasions, molts nexes que uneixen dues oracions estan formats per locucions conjuntives. Una locució conjuntiva és un grup de mots amb un ordre fix que fa la funció d’una conjunció. Per exemple: però (conjunció); en canvi (locució conjuntiva).

1.1. Les oracions coordinades

Les oracions coordinades poden ser de diferents tipus segons la relació que mantenen entre si. Les relacions de coordinació són aportades per les conjuncions de coordinació, que es poden classificar en aquests set tipus:

Conjuncions de coordinació
Classes	Conjuncions i locucions	Tipus de relació	Exemples
Copulatives	i ni	suma	La Laia feia deures i la Marta estudiava.
Continuatives	i a més a més (i) ni tan sols (i) fins i tot i encara ... i tot	insistència	La Laia estudiava i a més feia els deures.
Disjuntives	o o bé o si no	opció forçosa	Laia agafa una pera o una poma.
Explicatives	és a dir o sigui	equivalència	Això no és gaire saludable, és a dir, es perjudicial per a la salut.
Adversatives	però en canvi tanmateix	oposició
Adversatives	sinó (que) al contrari més aviat	correcció
Il·latives	doncs així doncs per tant	conseqüència
Distributives	ni... ni o... o tan aviat... com no solament ..., sinó (que)	distribució

Observacions

La conjunció sinó no s’ha de confondre amb el grup si no (conjunció condicional + adverbi de negació); en aquest segon cas, escriurem els dos mots separats:

No són tres, sinó quatre. (adversativa d’oposició)

Vine demà; si no pots venir, avisa’m. (condicional negativa)

*La Gisela no vindrà, doncs està malalta.

La Gisela no vindrà, perquè està malalta.

*No surtis de casa, doncs plou.

No surtis de casa, que plou.

2. La Juxtaposició

El terme juxtaposar vol dir ‘posar al costat’. Per tant, parlem de juxtaposició quan les oracions que constitueixen una oració composta, tot i relacionar-se pel sentit i l’entonació, no s’enllacen amb nexes gramaticals. L’absència d’aquests lligams fa que hàgim de separar les oracions amb signes de puntuació (normalment la coma, el punt i coma i els dos punts):

Ja deu tres factures	;	qualsevol dia la companyia li tallarà el telèfon.
oració 1		oració 2
oració composta per juxtaposició

No et tiris al mar d’aquesta roca		:	és molt perillós.
oració 1			oració 2
oració composta per juxtaposició

La relació que s’estableix entre entre dues oracions juxtaposades pot ser de:

a) coordinació:

Porta’t bé; aconseguiràs el que vols.

Porta’t bé i aconseguiràs el que vols.

b) subordinació:

No surtis de casa: plou a bots i barrals.

No surtis de casa perquè plou a bots i barrals.

3. La subordinació

El terme subordinar vol dir ‘ordenar per sota’. Per tant, en gramàtica, subordinar és unir dos elements que es troben a diferent nivell sintàctic. En una oració composta per subordinació hi ha un oració principal i una oració subordinada. Aquesta depèn sintàcticament de la principal, ja que l’oració subordinada equival, dins de l’oració principal, a un nom, un adjectiu o a un adverbi:

L’oració substantiva
Equival a un substantiu i pot fer les funcions pròpies d’un SN: subjecte, CD, CRV, etc.	L’entrenador demana		la col·laboració del públic [CD]
			que el públic hi col·labori [CD]
L’oració adjectiva
Equival a un adjectiu i fa la funció de CN.	Volen fitxar un jugador			molt bo [CN]
				que juga molt bé [CN]
L’oració adverbial
Equival a un adverbi i fa la funció de CC.	El partit es jugarà	molt tard [CC]
		quan es faci fosc [CC]