Salvador Espriu i Castelló (Santa Coloma de Farners, 1913 - Barcelona, 1985) fou un poeta, dramaturg i novel·lista català, considerat un dels renovadors, juntament amb Josep Pla i Josep Maria de Sagarra, de la prosa catalana de fórmules noucentistes.

Salvador Espriu neix a Santa Coloma de Farners (la Selva), on el seu pare exerceix de notari, el 10 de juliol de 1913. La seva família, però, s’estableix el 1915 a Barcelona, a banda de passar algunes temporades a Arenys de Mar. Aquesta població té un significat essencial en l’univers literari del poeta que la mitifica amb el nom de Sinera.

Estudia Dret i Història Antiga a la Universitat de Barcelona. El 1933 fa un viatge amb un grup de professors i estudiants a l’Orient, en un creuer per la Mediterrània que el porta a visitar, entre altres indrets, Egipte, Turquia, Palestina, Itàlia i Grècia, espais geogràfics que tindran un paper important en l’obra que més tard farà a partir de mites clàssics que ell recrearà.

Espriu viu l’època de la preguerra civil espanyola, de gran vitalitat cultural sobretot a Barcelona, i es relaciona amb intel·lectuals com Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Ferran Soldevila i Carles Riba.

La Guerra Civil Espanyola talla en sec els seus projectes (llicenciar-se en Llengües Clàssiques) , fou mobilitzat i va haver de servir a la secció d’Arxius de l’Auditoria de Guerra on va estar fins el 1939.

Un cop acabada la guerra, treballa com a advocat en una notaria. Aleshores, amb les llibertats catalanes abolides de manera absoluta, és quan Salvador Espriu viu el que més tard es coneixerà per l’exili interior, s'aparta de les activitats socials en senyal de rebuig de la dictadura militar i de protesta per la persecució de la cultura catalana. La seva actitud farà que es converteixen en símbol de la literatura catalana (La pell de brau, 1960).

El mite de Sinera

Espriu és el creador del mite de Sinera (Arenys al revés), representa per al poeta tres coses:

 

• És el paradís perdut de la infantesa (on s'havia sentit feliç).
• És la petita pàtria desolada (i silenciosa de la postguerra), el poeta passeja sol intentant recuperar el record d'un temps passat.
• El cementiri dels sues familiars i amics morts i el seu propi cementiri.

 

En alguns poemes del llibre Cementiri de Sinera (1946) Espriu ens parla amb una gran estimació d'aquell paisatge tan familiar: el mar, la sorra, els pins, els xiprers, les vinyes,... i en d'altres manifesta la seva enyorança d'un temps passat que s'ha perdut definitivament.

 

Sepharad, la pell de brau.

(Sepharad representa la convivència pacífica entre cultures, llengües i religions en un passat mític de la península Ibèrica, anterior al concepte d'Espanya entès com a sinònim de nació única, catòlica i castellana.

Pell de brau: Metàfora de la difícil convivència històrica dels habitants de la península Ibèrica; el brau és un animal noble però alhora salvatge).

 

Espriu viu la guerra civil com una gran tragèdia, per una banda perquè és una guerra entre germans que només va produir sang, mort i desolació. Per una altra banda la victòria dels sublevats va provocar una dictadura militar i l'opressió de la cultura i la llengua catalana. En l'obra Pell de brau (1960) manifesta la infinita tristesa que li provoca la situació de postguerra. El poeta es refereix a Espanya amb el nom de Sepharad (nom que usaven els jueus hispànics referint-se a la Monarquia Hispànica, finalment foren expulsats pels Reis Catòlics al 1492). Espriu també s'hi refereix amb el nom de pell de brau (imatge metafòrica de la forma de la península Ibèrica).

 

Aquesta pulcritud afegida al valor de la seva obra el converteix en un model de l’últim quart de segle. La construcció de la seva mitologia geogràfica té com a claus principals: Lavínia (Barcelona); Sinera (Arenys); Konilòsia (terra de conills-Espanya); Alfaranja (Catalunya) o Sepharad (península Ibèrica).

 

El 22 de febrer de 1985 va morir a Barcelona i és enterrat al cementiri d’Arenys de Mar, la seva mitificada Sinera.