Cementiri de Sinera 

[II]

 

Quina petita pàtria

encercla el cementiri!

Aquesta mar, Sinera,

turons de pins i vinya,

pols de rials. No estimo

res més, excepte l'ombra

viatgera d'un núvol.

El lent record

dels dies

que són passats per sempre.

 

 

Les hores

ORACIÓ EN LA TEVA MORT

 

Quan roures enyorosos

de verds marins comencen

crepusculars missatges,

volent-te foc, demano

nova claror, que siguis,

davant altars on cremen

ardents silencis d'ales,

encès cristall, més flama,

llum de cançó senzilla.

 

 

PERQUÈ UN DIA TORNI LA CANÇÓ A SINERA

 

El meu somni lent

de la gran pau blanca

sota el cel clement.

 

Passo pels camins

encalmats que porten

la claror dels cims.

 

És un temps parat

a les vinyes altes,

per damunt del mar.

 

He parat el temps

i records que estimo

guardo de l'hivern.

 

Però tu riuràs,

car veus com es tanquen

llavis catalans.

 

I es baden al sol

boques de captaires,

plagues de leprós.

 

Ningú no ha comprès

el que jo volia

que de mi es salvés.

 

Mai no ha entès ningú

per què sempre parlo

del meu món perdut.

 

Les paraules són

forques d'on a trossos

penjo la raó.

 

Branden a ple vent

cordes que no poden

suportar més pes.

 

El càntic és lluny,

i la greu campana

toca pels difunts.

 

Ha cessat el ball

de l'altiva monja

i de l'embriac.

 

La dansa també

del pelut dimoni

amb la reina Esther.

 

Ja no volta l'ós.

He llegit el llibre

del Predicador.

 

Deso a poc a poc

dintre de la capsa

tots els meus ninots.

 

Ara he de callar,

que no tinc prou força

contra tant de mal.

 

D'un mal tan antic

aquesta veu feble

no et sabrà guarir.

 

En un estany buit,

manen el silenci

i la solitud.

 

Sols queden uns noms:

arbre, casa, terra,

gleva, dona, solc.

 

Només fràgils mots

de la meva llengua,

arrel i llavor.

 

La mar, el vell pi,

pressentida barca.

La por de morir.

 

 

PERQUÈ L'ENTONIS AMB COMPASSIU AMOR

 

Que no sigui, però, la cançó de l'odi,

nascuda de la injusta i llarga humiliació.

Ara em despengen uns dits piadosos

de les forques senyorials de la paraula,

i cau a poc a poc la clara pluja

en aquesta terra nostra de pobres sembrats.

Oblido dolçament les ones i les hores,

i la por de morir m'esdevé una tranquil.la

mirada de caminant molt cansat a la porta

de l'hostal silenciós i càlid de la nit.

Enllà quedava la remor de les amples aigües,

em criden al repòs del profund desert,

el meu maligne nombre se salva en la unitat.

 

 

El llibre de la bona gent

POSSIBLE INTRODUCCIÓ A UN EPITALAMI

 

Bodes d'uns amics, a Sinera

 

Durant el llarg estiu hem vist cremar molts boscos

al nostre vell país tan desarbrat.

Quan tramuntava el sol, de l'incendi del vespre

s'alçaven foc que lentament obrien

les amples portes de la desolació de la nit.

Ronden garbí o migjorn: sempre, sempre

el sec alè del vent damunt els camps.

L'eixut estroncà dolls, arrasava collites,

endinsa en el record fressa de pluja

per vinyes i rials, camí de mar.

Però segueix, tristesa enllà, el designi de vida,

car fou escrit que l'amor venceria la mort.

Ara un home i una dona joves resolien casar-se,

i nosaltres acollim somrients el coratge

dels qui confien que hi haurà demà.

 

 

Mrs. Death

 

ADVERS AL VENT

 

No preguntis si penso

encara en els vells dies

dels senyors, si recordo

com lentament morien

els jardins, les paraules.

He perdut. Ai, caiguda

de l'allunyat per l'íntim

camí que només porta

on ja no sóc, designi

d'oblidar hores, núvols,

el meu nom de naufragi!

Vençudíssim, sentint-me

advers al vent, segura

presa del mar, no vulguis

saber si penso encara

en la llum dels vells dies.

 

 

 

FINAL DEL LABERINT

 

Quan aquells dits sensibles

toquin músiques fràgils

i lentament vacil.lin

llums canviant de ciris,

surt de la festa. Mira

quanta nit, quina extrema

solitud se t'emporta,

per la rialla, a l'home

justificat i lliure

que neix del teu silenci.

 

 

El caminant i el mur

ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE

 

Oh, que cansat estic de la meva

covarda, vella, tan salvatge terra,

i com m'agradaria d'allunyar-me'n,

nord enllà,

on diuen que la gent és neta

i noble, culta, rica, lliure,

desvetllada i feliç!

Aleshores, a la congregació, els germans dirien

desaprovant: "Com l'ocell que deixa el niu,

així l'home que se'n va del seu indret",

mentre jo, ja ben lluny, em riuria

de la llei i de l'antiga saviesa

d'aquest meu àrid poble.

Però no he de seguir mai el meu somni

i em quedaré aquí fins a la mort.

Car sóc també molt covard i salvatge

i estimo a més amb un

desesperat dolor

aquesta meva pobra,

bruta, trista, dissortada pàtria.

 

 

 

DE TAN SENZILL, NO T'AGRADARÀ

 

Cansat de tants de versos que no fan companyia

-els admirables versos de savis excel.lents-,

i de mirar com passa l'emperador tot nu,

i del gran plany del vent, aquest vell adversari,

i de l'excés de mi, sense missatge,

ara us diré, amb paraules ben clares,

amb crit elemental, lluny d'artifici,

que vull només parar-me en el camí,

ja decantat amic de l'última injustícia,

i ajaçar-me per sempre, sense recança, mort,

damunt la bona terra.

 

 

 

NOVES PARAULES D'AGUR

 

Ni amb aquest cant de tan perfecta escola,

ni amb mots apresos al més savi lèxic,

ni amb rares pauses o subtils silencis,

no esgotaràs tots els noms de la mort.

Només recorda

que es diu vell caminant i també mur,

i com jo que parlo, i com tu que escoltes.

Després, si així ho vols i t'agrada,

vist que la lluna encara

surt puntual de la fredor del mar

i el vent, albardà foll,

xiscla i s'escampa per les seques vinyes,

et serà lícit de sentir-te culte

i, a estones, qui sap si felicíssim.

 

 

SENTIT A LA MANERA DE SALVADOR ESPRIU

 

He de pagar el meu vell preu, la mort,

i avui els ulls se'm cansen de la llum.

Baixats amb mancament tots els graons,

m'endinsen pel domini de la nit.

 

Silenciós, m'alço rei de la nit

i em sé servent dels homes de dolor.

Ai, com guiar aquest immens dolor

al clos de les paraules de la nit?

 

Passen el vent, el triomf, el repòs,

per rengles d'altes flames i d'arquers.

Presoner dels meus morts i del meu nom,

esdevinc mur, jo caminat per mi.

 

I em perdo i sóc, sense missatge, sol,

enllà del cant, enmig dels oblidats

caiguts amb por, només un somni fosc

del qui sortí dels palaus de la lluna.

 

 

Les cançons d'Ariadna

 

JA MAI MÉS NO PODRÉ DORMIR

 

Homenatge a José Luis L. Aranguren.

 

Avui el cel

és ja només

ofec, buidor,

ploguda nit

al mar, al camp,

dolenta mà.

Com que no puc

mai més dormir,

faig del meu llit

por de presó.

A poc a poc,

com un aflor

sense perfum,

sense color,

creix, de l'arrel

del pensament,

l'última mort.

Dalt, al teulat,

urpes de gat

esqueixen llargs

drapots del glaç

del sentiment.

N'estic content

i veig el fum

de l'extingit

ram del neguit

de llibertat.

Indiferent

al temps, el vent

de zenc, mesell,

em bat, penell,

rovell enllà

del brut llindar

d'un moll dolor.

Negat al plor,

al plany, al crit,

estès al llit,

malalt, romput,

venut, vençut,

perdut, obsés

de mi, diré

-asprosa fam

d'un àvid clam-

que no podré

mai més dormir.

 

 

 

INDESINENTER

 

Homenatge al Dr. Jordi Rubió.

 

Nosaltres sabíem

d'un únic senyor

i vèiem com

esdevenia

gos.

Envilit pel ventre,

per l'afalac al ventre,

per la por,

s'ajup sota el fuet

amb foll oblit

de la raó

que té.

Arnat, menjat

de plagues,

aquest trist

número de baratilli,

saldo al circ

de la mort,

sense parar llepava

l'aspra mà

que l'ha fermat

des de tant temps

al fang.

Li hauria estat

senzill de fer

del seu silenci mur

impenetrable, altíssim:

va triar

la gran vergonya mansa

dels lladrucs.

Mai no hem pogut,

però, desesperar

del vell vençut

i elevem en la nit

un cant a crits,

car les paraules vessen

de sentit.

L'aigua, la terra,

l'aire, el foc

són seus,

si s'arrisca d'un cop

a ser qui és.

Caldrà que digui

de seguida prou,

que vulgui ara

caminar de nou,

alçat, sense repòs,

per sempre més

home salvat en poble,

contra el vent.

Salvat en poble,

ja l'amo de tot,

no gos mesell,

sinó l'únic senyor.

 

 

 

INICI DE CÀNTIC EN EL TEMPLE

 

A Raimon, amb el meu agraït aplaudiment.

 

Homenatge a Salvat-Papasseit.

 

Ara digueu: "La ginesta floreix,

arreu als camps hi ha vermell de roselles.

Amb nova falç comencem a segar

el blat madur i, amb ell, les males herbes."

Ah, joves llavis desclosos després

de la foscor, si sabíeu com l'alba

ens ha trigat, com és llarg d'esperar

un alçament de llum en la tenebra!

Però hem viscut per salvar-vos els mots,

per retornar-vos el nom de cada cosa,

perquè seguíssiu el recte camí

d'accés al ple domini de la terra.

Vàrem mirar ben al lluny del desert,

davallàvem al fons del nostre somni.

Cisternes seques esdevenen cims

pujats per esglaons de lentes hores.

Ara digueu: "Nosaltres escoltem

les veus del vent per l'alta mar d'espigues."

Ara digueu: "Ens mantindrem fidels

per sempre més al servei d'aquest poble."

 

 

 

EL MEU POBLE I JO

 

A la memòria de Pompeu Fabra,

Mestre de tots.

 

Bevíem a glops

aspres vins de burla

el meu poble i jo.

 

Escoltàvem forts

arguments del sabre

el meu poble i jo.

 

Una tal lliçó

hem hagut d'entendre

el meu poble i jo.

 

La mateixa sort

ens uní per sempre:

el meu poble i jo.

 

Senyor, servidor?

Som indestriables

el meu poble i jo.

 

Tenim la raó

contra bords i lladres

el meu poble i jo.

 

Salvàvem els mots

de la nostra llengua

el meu poble i jo.

 

A baixar graons

de dol apreníem

el meu poble i jo.

 

Davallats al pou,

esguardem enlaire

el meu poble i jo.

 

Ens alcem tots dos

en encesa espera,

el meu poble i jo.

 

 

La pell de brau

[XXX]

 

Diversos són els homes i diverses les parles,

i han convingut molts noms a un sol amor.

 

La vella i fràgil plata esdevé tarda

parada en la claror damunt els camps.

La terra, amb paranys de mil fines orelles,

ha captivat els ocells de les cançons de l'aire.

 

Sí, comprèn-la i fes-la teva, també,

des de les oliveres,

l'alta i senzilla veritat de la presa veu del vent:

"Diverses són les parles i diversos els homes,

i convindran molts noms a un sol amor."

 

 

 

[XXXVIII]

 

No convé que diguem el nom

del qui ens pensa enllà de la nostra por.

Si topem a les palpentes

amb aquest estrany cec,

on sinó en el buit i en el no-res

fonamentarem la nostra vida?

Provarem d'alçar en la sorra

el palau perillós dels nostres somnis

i aprendrem aquesta lliçó humil

al llarg de tot el temps del cansament,

car sols així som lliures de combatre

per l'última victòria damunt l'esglai.

Escolta, Sepharad: els homes no poden ser

si no són lliures.

Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser

si no som lliures.

I cridi la veu de tot el poble: "Amén."

 

[XLVI]

 

A vegades és necessari i forçós

que un home mori per un poble,

però mai no ha de morir tot un poble

per un home sol:

recorda sempre això, Sepharad.

Fes que siguin segurs els ponts del diàleg

i mira de comprendre i estimar

les raons i les parles diverses dels teus fills.

Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats

i l'aire passi com una estesa mà

suau i molt benigna damunt els amples camps.

Que Sepharad visqui eternament

en l'ordre i en la pau, en el treball,

en la difícil i merescuda

llibertat.

 

 

Llibre de Sinera

[XXXVIII]

 

Ordenat, establert, potser intel.ligible,

deixo el petit món que duc des de l'origen

i des d'ell m'envoltà, car arriben de sobte

els neguitosos passos al terme del camí.

Concedida als meus ulls l'estranya força

de penetrar tot aquest gruix del mur, contemplo

els closos, silenciosos, solitaris

conceptes que van creant i enlairen

per a ningú les agitades mans del foc.

Ah, la diversa identitat davallada dels pous,

tan dolorós esforç per confegir i aprendre,

una a una, les lletres dels mots del no-res!

Aücs del vent albardà entorn de la casa.

Vet aquí l'home vell, al davant de la casa,

com alça a poc a poc la seva pols

en un moment, àrid i nu, d'estàtua.

Terra seca després, ja per sempre

fora del nombre, del nom, trossejada

a les fondàries per les rels de l'arbre.

 

 

[XL]

 

Però en la sequedat arrela el pi

crescut des d'ella cap al lliure vent

que ordeno i dic amb unes poques lletres

d'una breu i molt noble i eterna paraula:

m'alço vell tronc damunt la mar,

ombrejo i guardo el pas del meu camí,

reposa en mi la llum i encalmo ja la nit,

torno la dura veu en nu roquer del cant.

 

 

Setmana Santa

[XXV]

 

Què és la veritat?

Vidre llançat, esmicolat,

als quatre vents de la ciutat,

trossos de fang molt trepitjat,

un últim xiscle de negat,

cruels vestigis de raspall,

sang a pells fines de cavall,

netes agulles de cristall

a dits llardosos de brivall

subtils reflexos de mirall

al gruix del ferro del magall

que cava clots en dolents horts

on són colgats els daus dels morts,

parany de naips, guanys de parracs,

itinerant aguait dels llacs,

dolor, buidor, pecat, espant:

l'home que tinc al meu davant.

 

 

Altres poemes

LES ROSES RECORDADES

 

Recordes com ens duien

aquelles mans les roses

de Sant Jordi, la vella

claror d'abril ? Plovia

a poc a poc. Nosaltres,

amb gran tedi, darrera

la finestra, miràvem,

potser malalts, la vida

del carrer. Aleshores

ella venia, sempre

olorosa, benigna,

amb les flors, i tancava

fora, lluny, la sofrença

del pobre drac, i deia

molt suament els nostres

petits noms, i ens somreia.