“Me’n vaig a cercar la dida” (capítol XVI)



La Toneta ha tingut el fill. Però, malalta i afeblida, no el pot alletar. Madrona, la seva protectora, s’encarrega de buscar-li una dida:



─Però què porteu, aquí? Que porteu un nen? ─féu, després de son discurs, abalançant-se a destapar el menut.


─Sí: volia veure si la vostra dida em li podia donar de mamar unes quantes hores, mentre la seva família li’n troba una.


La cuinera deixà la feina dels fogons per córrer a veure aquell angelet.
Una criada deixà i altra deien que era molt bufó; l’Anneta el volia tenir una estona; el comparaven amb el de casa i el trobaven més petit. La Madrona frisava.


─Té, sospesa’l ─digué aquella cuinera─. Me’n vaig a cercar la dida perquè el vegi.
I, en passar d’un braç a un altre, el nen començà a plorar; i, per més que la cuinera s’esforçava a gronxar-lo, a amoixar-lo i a consolar-lo amb la calor de ses galtes enceses per l’escalfor del foc, res no podia aconseguir.


Aviat un trepig feixuc va fer trontollar el trespol, i aparegué la dida, seguida de la cambrera i en Manel. Instruïda per l’Anneta (que seguint el seu costum, s’havia anticipat a explicar la pretensió de la Madrona). La dida, sense badar boca, va prendre la criatura, se la posà al pit i es deixà caure damunt d’una cadira amb tot el pes del seu cos massís i sa de muntanyesa. El nen començà a mamar amb tant de delit que s’ennuegava.


─Ui, ui! quina criatura més afamada que porteu, bona dona! Ja li calien bones metes, ja, pobrissó! ─féu la dida tot contemplant-lo amb aquella tendresa que l’alletar desperta de seguida en les dones.


I aviat es veié establir-se un corrent d’instintiu amor entre l’innocent angelet i aquella dona, que per primera volta el contemplava. El menut obria sos ulls indecisos d’anyellet i, amb sos ditets de nina, provava, sense esma, d’aferrar-se a la blanca mamella, mentre que, per sa banda, la corpulenta muntanyesa el sostenia amb amor dins la corba de son braç colrat i, amb la robusta mà, li escalfava la carona o li amanyagava el caparró.



Narcís Oller, La papallona