Llengua i Literatura Catalana
Cant I (fragment de L'Atlàntida)
Veus eixa mar que abraça de pol a pol la terra?
en altre temps d'alegres Hespèrides fou hort;
encara el Teide gita bocins de sa desferra,
tot braolant, com monstre que vetlla un camp de mort.
Aquí els titans lluitaven, allà ciutats florien;
pertot càntics de verges i música d'ocells;
ara en palaus de marbre les foques s'hi congrien
i d'algues se vesteixen les prades dels anyells.
Jacint Verdaguer
Cant II (fragment de Canigó)
Lo Canigó és una magnòlia immensa
que en un rebrot del Pririneu se bada;
per abelles té fades que la volten,
per papallons los cignes i les àligues.
Formen son càlzer, escarides serres
que plateja l'hivern i l'estiu daura,
grandiós veire on beu olors d'estrella,
los aires rellentor, los núvols aigua.
les boscúries de pins són sos barbissos,
los Estanyols ses gotes de rosada,
i és son pistil aqueix palau aurífic,
somni d'aloja que del cel davalla.
Jacint Verdaguer
Lo comte Arnau
Lo comte de Mataplana
ne tenia dos cavalls;
l'un era blanc com la gebre,
l'altre fosc com lo pecat.
Malhaja lo cavall negre,
Benhaja lo cavall blanc.
Un matí de la hivernada
lo negre feia ensellar;
la comtessa ja li'n deia:
—Per què no enselles el blanc?
—Perquè fuig dels camins aspres
i a mi emplauen més que els plans.—
La comtessa ja hi tornava:
—Mon marit, no ho fesses pas;
lo negre em sembla el diable.
Déu nos lo tinga allunyat.—
Ell no li torna resposta,
com si sentia tronar:
al negre posa la sella
baldament fos Satanàs.
—Adéu, la comtessa aimada.
—Déu te guie i l'Àngel sant.—
L'Àngel prou lo guiaria,
mes ell no es deixa guiar,
lo guiaria a l'església
i ell a la vila fa cap,
on hi ha nines per perdre
i pobres per escanyar.
Malhaja lo cavall negre,
benhaja lo cavall blanc.
Quan sortia de la vila
semblava un esperitat:
corria lo cavall negre,
corria com si volàs,
tantost per les altes cimes
com pel fons del xaragall.
Los gombornesos se senyen
quan lo veuen desbocat.
Los llops d'aquelles muntanyes
lo segueixen udulant,
algun d'ells per simpatia,
los altres olorant carn,
que n'esperen un bon àpat
més amunt o més avall;
sos ull semblen llumenetes,
llumenetes infernals.
Al sentir sa udoladissa
lo comte s'és esglaiat,
voldria girar lo poltre
mes ja no el pot aturar.
Malhaja lo cavall negre,
benhaja lo cavall blanc.
A la nit, que és fosca fosca,
se barreja el temporal,
i els pastors al comte veuen
entremig de trons i llamps
volar d'una cresta a l'altra
del Montgrony vers les afraus.
La tempesta esgarrifosa
a mitjanit fa un esclat;
d'un llampec entre les ales
s'obira lo comte Arnau,
rodolant de l'altra cima
de Sant Ou dins lo Forat,
d'on surt entre rius la flama
lo renill del seu cavall.
La comtessa l'esperava
a la porta del palau;
passen hores, passen dies,
passen nits de por i espant;
a la tercera que passa
l'en veu venir condemnat.
La nit era negra, negra,
més negre era son cavall,
son cavall, que era el diable,
Déu nos lo tinga allunyat.
Malhaja lo cavall negre,
benhaja lo cavall blanc.
Jacint Verdaguer
El virolai
Rosa d’abril, Morena de la serra,
de Montserrat estel,
il·lumineu la catalana terra,
guieu-nos cap al Cel.
Amb serra d’or els angelets serraren
eixos turons per fer-vos un palau;
Reina del Cel que els Serafins baixaren,
deu-nos abric dincs vostre mantell blau.
Alba naixent d’estrelles coronada,
Ciutat de Déu que somnià David,
a vostres peus la lluna s’és posada,
el sol sos raigs vos dóna per vestit.
Dels catalans sempre sereu Princesa,
dels espanyols Estrella d’Orient,
sigueu pels bons pilar de fortalesa,
pels pecadors el port de salvament.
Doneu consol a qui la pàtria enyora,
sens veure mai els cims de Montserrat;
en terra i mar oïu a qui us implora,
torneu a Déu els cors que l’han deixat.
Mística Font de l’aigua de la vida,
rageu del Cel al cor de mon país;
dons i virtuts deixeu-li per florida;
feu-ne, si us plau, el vostre paradís.
Ditxosos ulls, Maria, els que us vegin!
ditxós el cor que s’obri a vostra llum!
Roser del Cel, que els serafins voltegen,
a ma oració doneu vostre perfum.
Cedre gentil, del Líbano corona,
Arbre d’encens, Palmera de Sion,
el fruit sagrat que vostre amor ens dóna
és Jesucrist, el Redemptor del món.
Amb vostre nom comença nostra història
i és Montserrat el nostre Sinaí:
sient per tots l’escala de la glòria
eixos penyals coberts de romaní.
Rosa d’abril, Morena de la serra,
de Montserrat estel,
il·lumineu la catalana terra,
guieu-nos cap al Cel.
Jacint Verdaguer
El noi de la mare
Què li darem en el noi de la mare?
què li darem que li sàpiga bo?
panses i figues i nous i olives
panses i figues i mel i mató.
Què li darem al fillet de Maria?
Què li darem a l'hermós infantó?
Li darem panses amb unes balances,
Li darem figues amb un paneró.
Tan patantam que les figues són verdes,
tan patantam que ja maduraran.
Si no maduren el dia de Pasqua
maduraran el dia de Rams!
Jacint Verdaguer
L’emigrant
Dolça Catalunya,
pàtria del meu cor,
quan de tu s’allunya
d’enyorança es mor.
I
Hermosa vall, bressol de ma infantesa,
blanc Pirineu,
marges i rius, ermita al cel suspesa,
per sempre adéu!
Arpes del bosc, pinsans i caderneres,
cantau, cantau;
jo dic plorant a boscos i riberes:
adéu-siau!
II
¿On trobaré tos sanitosos climes,
ton cel daurat?,
mes ai, mes ai!, ¿on trobaré tes cimes,
bell Montserrat?
Enlloc veuré, ciutat de Barcelona,
ta hermosa Seu,
ni eixos turons, joiells de la corona
que et posà Déu.
III
Adéu, germans; adéu-siau, mon pare,
no us veuré més!
Oh, si al fossar on jau ma dolça mare
jo el llit tingués!
Oh mariners, el vent que me’n desterra,
que em fa sofrir!
Estic malalt, mes ai!, torneu-me a terra,
que hi vull morir!
Jacint Verdaguer