Llengua i Literatura Catalana
EL ROMANTICISME I LA RENAIXENÇA
El Romanticisme
Fou un moviment cultural que s’inicià a Alemanya i Anglaterra a finals del s. XVIII i s’estén arreu d’Europa durant el s. XIX.
Apareix en una societat marcada per profundes transformacions que fan canviar el panorama polític, econòmic, social i espiritual d’Europa.
- Ideals de la Revolució Francesa (llibertat, progrés, igualtat,...)
- Efectes de la Revolució Industrial (fàbriques, migracions de camp a ciutat, aparició burgesia industrial, aparició dels obrers,...)
Al llarg de la història s’han alternat moviments de caràcter classicista que ressalten models de bellesa clàssics, es basen en els principis d’ordre, equilibri i serenitat (Renaixement, Neoclassicisme,...) amb moviments trencadors que defensen el trencament de les regles establertes i busquen nous camins en les manifestacions artístiques (Barroc, Romanticisme, Modernisme,...)
El Romanticisme basa la seva estètica en l’exaltació de la sensibilitat individual, en la capacitat de transmetre emocions i sentiments propis a través de l’art. L’autor mostra el seu món interior, la seva personalitat, el seu estat d’ànim i la seva visió de la realitat que l’envolta.
Estètica romàntica:
- Imaginació, espontaneïtat i llibertat per crear una oba original i única.
- S’endinsa en móns exòtics, paisatges al·legòrics, situacions tràgiques, personatges singulars i incompresos,...
- Retorna al món medieval, interpretat com l’origen dels pobles europeus (trobadors, cavallers, ermitas,...)
- Esriuen històries llegendàries i exalta sentiment nacional dels pobles europeus.
- L’art popular esdevé el veritable art nacional.
La Renaixença
Del s. XVI al XVIII la producció d’obres literàries catalanes van ser escasses per causes polítiques i socials. Al s. XIX es va iniciar la recuperació del català com a llengua de cultura i conreu literari, aquesta recuperació del català es va donar a conèixer com la Renaixença.
Aquest moviment es basa en el Romanticisme i la transformació social i econòmica provocada per la industrialització.
El programa de la Renaixença:
- Promoure l’activitat literària per recuperar l’ús del català com a llengua de cultura.
- Crear una literatura pròpia.
- Fomentar el coneixement de la pròpia història per rescatar la tradició cultural.
- Crear institucions catalanistes favorables a la recuperació cultural i política de la nació catalana.
Tres moments emblemàtics:
- 1833, publicació de La Pàtria. Poema de Bonaventura Carles Aribau que marca l’inici de la Renaixença. Exalta la pàtria, el passat històric i sobretot la llengua catalana i el seu ús literari, es va convertir en el símbol de la Renaixença.
- 1859, instauració dels Jocs Florals. Eren un concurs de poesia. El lema era “Pàtria, Fe i Amor”, calia escriure sobre aquests temes per concursar. S’atorgaven tres premis (englantina d’or – poema patriòtic, viola d’or i argent – poema religiós, flor natural – poema d’amor). El poeta que guanyava els tres premis era nomenat Mestre en Gai Saber.
- 1877, publicació de L’Atlàntida. És el primer gran poema èpic de la literatura catalana contemporània escrit per Jacint Verdaguer.
Oda a la pàtria
Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
oh serres desiguals, que allí, en la pàtria mia,
dels núvols e del cel de lluny vos distingia,
per lo repòs e del cel de lluny vos distingia,
per lo repòs etern, per lo color més blau.
Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau,
com guarda vigilant cobert de boira e neu,
guaites per un forat la tomba del Jueu,
e al mig del mar immens la mallorquina nau.
Jo ton superbe front coneixia llavors,
com conèixer pogués lo front de mos parents,
coneixia també lo so de mos torrents,
com la veu de ma mare o de mon fill los plors.
Mes, arrencat després per fats perseguidors,
ja no conec ni sent com en millors vegades;
així d'arbre migrat a terres apartades,
son gust perden los fruits e son perfum les flors.
Què val que m'haja tret una enganyosa sort
a veure més de prop les torres de Castella,
si el cant del trobador no sent la mia orella,
ni desperta en mon pit un generós record?
En va a mon dolç país en ales jo em transport,
e veig del Llobregat la platja serpentina,
que fora de cantar en llengua llemosina,
no em queda més plaer, no tinc altre conhort.
Plau-me encara parlar la llengua d'aquells savis,
que ompliren l'univers de llurs costums i lleis,
la llengua d'aquells forts que acataren los reis,
defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.
Muira, muira l'ingrat que, en sonar en sos llavis
per estranya regió l'accent nadiu, no plora,
que en pensar en sos llars, no es consum ni s'enyora,
ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis!
En llemosí sonà lo meu primer vagit,
quan del mugró matern la dolça llet bevia;
en llemosí al Senyor pregava cada dia,
e càntics llemosins somiava cada nit.
Si quan me trobo sol, parl amb mon esperit,
en llemosí li parl, que llengua altra no sent,
e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
puix surten mes raons del centre de mon pit.
Ix, doncs, per a expressar l'afecte més sagrat
que puga d'home en cor gravar la mà del cel,
oh llengua a mos sentits més dolça que la mel,
que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.
Ix, e crida pel món que mai mon cor ingrat
cessarà de cantar de mon patró la glòria
e passe per ta veu son nom e sa memòria
als propis, als estranys, a la posteritat.
Bonaventura Carles Aribau, 1833