Mots hereditaris, cultismes i manlleus

 

1. Els mots que provenen del llatí

 

Els mots que utilitzem, tant del vocabulari bàsic com els més especialitzats, tenen un origen, ja sigui remot o recent. El llatí és la font d’on provenen la majoria de les paraules de la llengua catalana; tanmateix, en el pas del llatí al català, podem observar dues vies ben diferenciades: la via popular i la via culta,

 

Via popular (mots hereditaris):

La paraula llatina, que es transmet oralment de generació en generació, passa per un procés d’evolució que pot afectar la fonètica, la morfologia i, fins i tot, la semàntica.

 

CATHEDRA>cadira

AXILLA>aixella

EXAMEN>eixam

 

Via culta (cultismes):

La paraula llatina, per necessitats expressives i culturals, és incorporada directament en la llengua catalana sense passar per cap procés evolutiu; només s’adapta a la fonètica catalana.

 

CATHEDRA>càtedra

AXILLA>axil·la

EXAMEN>examen

 

L’evolució històrica dels mots hereditaris o patrimonials pot fer que les modificacions siguin tan importants que gairebé ens sigui impossible relacionar la paraula actual amb l’originària. Un cas paradigmàtic és el de la paraula ull:

 

OCULUM>OCULU>OC’LU>OCL>ull

 

D’altra banda, la doble via pot fer que, a partir d’una sola paraula llatina, se’n formin dues de catalanes de forma i significat ben diferents. Per exemple:

 

Forma llatina	Mots catalans
IGNORARE ‘desconèixer’	Via popular	Modificació fonètica: enyorar
		Modificació semàntica: ‘trobar a faltar’
	Via culta	Adaptació fonètica: ignorar

 

 

Els llatinismes

 

Un cas especial de cultismes són els llatinismes: paraules o expressions llatines que s’han incorporat en el registre culte de la llengua sense cap mena de modificació ni adaptació. No obstant això, hi ha uns quants llatinismes que també han passat a formar part de la parla habitual: lapsus (error per inadvertència); in albis (en blanc); rara vis (espècia estranya); quòrum (nombre suficient dels membres d’una entitat, la presència dels quals és indispensable); mens sana in corpore sano (un esperit sa en un cos sa), etc.

 

 

2. Els manlleus d’altres llengües

 

Quan la llengua no disposa de cap mot per designar idees o objectes nous, sovint ha recorregut als manlleus, és a dir, a mots d’altres llengües. Deixant a banda les llengües clàssiques, el castellà, l’anglès, el francès i l’italià són les llengües modernes a les quals el català ha manllevat més mots.

 

Castellanismes: amo, bombo, borratxo, cotxe, patilla, taquilla...

Anglicismes: bàsquet, bistec, esprai, futbol, iot, míting, rècord...

Gal·licismes: carnet, clixé, consomé, cursa, turisme, xalet, xef...

Italianismes: batuta, casino, fragata, escopeta, gueto, piano...