El lleó agraït

Ivain caminava consirós per un bosc espès quan, de sobte, va sentir un crit molt fort i dolorós. En una clariana va veure una serp gegant que tenia un lleó atrapat amb la cua, mentre li cremava els lloms amb les cents flames que vomitava.

Ivain tragué l’espasa, va posar l’escut davant la cara de l’animal, perquè no el cremés amb les flames, i va atacar aquella fera traïdora. La va ferir una vegada i una altra fins que la va fer a trossos.

El lleó, en veure’s deslliurat per aquell noble cavaller, va inclinar el cap, s’alçà sobre les potes del darrere i, després, va agenollar-se amb el rostre amarat de llàgrimes d’humilitat.

I quan el cavaller va fer el gest de reprendre el camí, el bondadós i honrat animal se li posà al costat, demostrant-li que ja no l’abandonaria mai més, perquè desitjava servir i protegir el seu senyor.

El cavaller del lleó

Chretién de Troyes

 

 

El filtre d’amor

El rei Marc de Cornualla s’havia de casar amb la filla del rei d’Irlanda, la qual es dia Isolda; i el cavaller Tristany va rebre l’encàrrec d’anar a buscar la princesa al seu país i conduir-la al palau del rei Marc.

Arribat a la cort d’Irlanda, el rei posà a la mà dreta d’Isolda dins la mà dreta de Tristany, i Tristany la retingué en senyal que s’ensenyoria d’ella, en nom del rei de Cornualla.

La mare d’Isolda, amb ciència i màgia, preparà un beuratge poderós i el donà secretament a la serventa Brangiana perquè l’oferís al rei Marc i a la reina Isolda la nit nupcial: els qui en beguessin plegats s’estimarien amb tots els sentits per sempre més.

Ja de viatge cap a Cornualla, un dia els vents caigueren, i les veles penjaven desinflades al llarg de l’arbre del vaixell. Com que el sol cremava i tenien set, Tristany i Isolda van demanar alguna cosa per beure. Fou aleshores quan una serventa va cometre l’equivocació fatal: per error, els oferí el flascó que contenia el filtre màgic.

L’efecte fou immediat: a Tristany li semblava que un esbarzer vivaç d’espines agudes, de flors benolents, arrelava dins la sang del seu cor, i amb forts lligams enllaçava al bell cos d’Isolda el seu cos i tot el seu pensament, i tot el seu desig. [...]

 

 

El lligam d’amor

Durant la nit, de la tomba de Tristany sortí un esbarzer verd i fullat, de fortes branques, de flors odorants, que, enfilant-se per damunt de la capella, s’enfonsà dins la tomba d’Isolda. La gent del país tallà l’esbarzer; l’endemà rebrotà, tan verd, tan florit, tan avivat, i es ficà de nou dins el llit d’Isolda.

El romanç de Tristany i Isolda (versió de Joseph Bédier)