La novel·la cavalleresca del segle XV

 

─¡Válame Dios! ─dijo el cura, dando una gran voz─. ¡Que aquí esté Tirante el Blanco! Dádmele acá, compadre; que hago cuenta que he hallado en él un tesoro de contento y mina de pasatiempos [...]. Dígoos verdad, señor compadre, que, por su estilo, es éste el mejor libro del mundo: aquí comen los cavalleros y duermen y mueren en sus camas, y hacen testamento antes de su muerte [...]. Llevadle a casa y leedle, y veréis que es verdad cuanto dél os he dicho.

 

Don Quijote de la Mancha

Miguel de Cervantes

 

El combat de Tirant amb l’alà

 

Un bon dia, que ja havia sanat de les ferides, acudí a la ciutat, car volia anar a ca l’orfebre perquè li brodés una roba. En aquell dia i hora el príncep de Gal·les i molts cavallers, tots ells caçadors, havien arribat a la ciutat. Els caçadors portaven tota mena de gossos de presa i, entre ells, els més braus: uns alans que feien por de veure. Un d’ells havia romput la cadena i ningú no gosava acostar-s’hi, de tal manera que la plaça era deserta i fins el cavall es negava a avançar davant aquell gos ferotge.

Tirant descavalcà i s’acostà al gos espasa en mà, i el gos, en veure l’espasa, es féu enrere. “Com que veig que tens temor de les meves armes, no vull que diguin de mi que amb armes sobrades t’he combatut.” Dit això, Tirant llançà l’espasa [...].

El gos arrencà una cursa contra Tirant i se li abraonà al damunt. Tothom seguia amb espant la lluita ferotge entre l’home i la bèstia. I l’un deia: “Mireu, l’està mossegant!”. I l’altre: “És clar que mossega... és un gos!”. “No dic això! És Tirant qui mossega el gos!”

I lluitaren fins que Tirant va abatre l’alà ferotge. I car havien estat iguals en armes, a Tirant li donaren l’honor, com si hagués vençut un cavaller de camp.

 

Tirant lo Blanc (adaptació de M. Aurèlia Capmany)

Joanot Martorell

 

 

La declaració de Tirant

 

Tirant prengué la mà de Carmesina i la va treure a la dansa. La princesa prou es va adonar del posat trist del cavaller. “Digueu-me, capità ─digué─, quin mal és el que té la vostra persona?” “És mal d’amar, senyora.”

Pel so de les paraules, Carmesina entengué que el mal que feia sofrir Tirant era el mal de mar. “El mar no fa mal als foraters. Capità, per què no em voleu dir la veritat?” “La cruel pena que mon ànima sent és que estimo i no sé si sóc estimat.” “Digueu-me qui és la senyora que tant mal us fa passar. Que si us hi puc ajudar...” Tirant va treure’s de la màniga un espill i l’oferí a Carmesina: “Senyora, la imatge que hi veureu em donaria mort o vida. Maneu-li vostra Altesa que em prengui a mercè”. I en dir això, Tirant se’n va anara de pressa a la sala. [...]

En quedar-se sola, Carmesina corregué a la seva cambra i contemplà admirada la pròpia imatge a l’espill.

 

Tirant lo Blanc (adaptació de M. Aurèlia Capmany)

Joanot Martorell