La conversió de Ramon Llull

Essent una nit en la seva cambra, assegut a la vora del llit, fent en llengua vulgar una cançó destinada a certa dama, de la qual estava enamorat, i quan començava a escriure-la, va veure a mà dreta Jesucrist penjant de la creu, visió que l’espaordí tant que, deixant el que feia, es ficà al llit. Uns divuit dies després, al mateix lloc i gairebé a la mateixa hora, es disposà a finir l’esmentada cançó, i el Senyor se li aparegué novament, la qual cosa augmentar la seva por i, com l’altra vegada es ficà al llit. […].
Després de la cinquena aparició comprengué Ramon Llull que Jesucrist volia que abandonés el món i que es lliurés al seu Servei.



Història de la literatura catalana
(Adaptació de la versió de Martí de Riquer)

 

Els últims dies de l’esclau



Tot començà amb una blasfèmia contra el nom de Crist que l’esclau proferí en presencia del seu amo. Aquest, d’acord amb els seus privilegis, castigà durament l’esclau fent ús de la violència. El sarraí, arran d’això, començà a meditar de quina manera podria matar el senyor. Es procurà un coltell, i un dia va veure el senyor assegut tot sol, es llançà sobre ell i l’hi clavà al ventre. Llull, tot i la greu ferida, aconseguí de dominar-lo.
Tancaren l’esclau a la presó, però Llull no sabia quina determinació prendre, perquè li semblava dur matar la persona de qui havia après una llengua que tant havia volgut saber.
Al cap d’uns dies, després d’haver pregat Déu per una solució, va anar a la presó a fi de visitar el captiu, i trobà que s’havia penjat amb la mateixa corda amb la qual havia estat fermat. Aleshores Llull, alleujat, donà gràcies a Déu que li havia conservat les mans innocents de la mort del sarraí.



Ramon Llull (adaptació)
Anthony Bonner i Lola Badia


 

L’exemple del pastor, l’infant i el llop.

 

Hi havia un pastor que estimava molt el seu fill, un infant de només set anys, i un dia se l’endugué a pasturar ovelles. Havent dinat, com era costum, el pastor s’adormí a l’ombra, moment que l’infant aprofità per allunyar-se d’aquell lloc. Un llop que rondava el Ramat, quan veié l’infant sol, el prengué i se l’emportà. El pastor, en sentir els crits, corregué darrere el llop, però no hi pogué fer res: el llop matà el fill i se’n menjà l’interior del ventre.
El pastor, fora de si, abraçava i besava el seu fillet dient:
─Fill: la teva mort em fa desitjar morir. Tu eres la meva. D’ara endavant, qui em mantindrà la força? No tinc cap esperança de refer-me; ningú no em perdonarà la culpa que tinc de la teva mort!
Eren tan forts els crits i els plors del pastor, que Blanquerna, que passava a proa, es dirigí ràpidament cap allà on el pastor plorava. En veure la desgràcia, agafà la maça, anà cap a on hi havia el llop ─que encara lluitava amb els gossos del pastor─ i el matà.
Després anà on era el pastor, prengué l’infant en braços, l’abraçà i plorà amargament. El pastor es meravellà del dol que Blanquerna manifestava; i com més se’n meravellava, més recobrava la intel·ligència que havia perdut.
─Senyor ─digué el pastor─, com és que ploreu tan desconsoladament la mort del meu fill?
Blanquerna li contestà:
─És costum que home ajudi a plànyer i plorar la desgràcia de l’altre. Per això us vull ajudar a suportar el dol que porteu i a trobar el consol que us cal.
─Senyor ─digué el pastor─, les vostres paraules em són agradables. Us prego que em digueu la manera per la qual pugui plorar i plànyer-me mentre visqui.
─Abans ─digué Blanquerna─ convé que conegueu les virtuts cristianes. Digueu-me: qui heu estimat més, Déu o el vostre fill?
─Més amor he tingut al meu fill ─digué el pastor.
─El defalliment s’apodera de l’home que estima una cosa més que no Déu. I la justícia castiga aquells que estimen menys Déu que una altra cosa. I com que vós estimàveu més el vostre fill que Déu, per això la justícia us ha castigat amb la mort del vostre fill. I la saviesa de Déu vol que d’ara endavant estimeu Déu per sobre de totes les coses.



Llibre d’Evast i Blanquerna (adaptació)
Ramon Llull


 

La rata que l’ermità féu convertir en donzella.

Una vegada un milà portava una rata, i un ermità pregà Déu que aquella rata caigués en sa falda. Per les oracions del sant home, Déu féu caure aquella rata en la falda de l’ermità, el qual pregà Déu que en fes una bella donzella. Déu escoltà els precs de l’ermità i féu de la rata una bella donzella.


─Filla ─digué l’ermità─, vós voleu el sol per marit?


─Senyor, no, que els núvols prenen la claredat al sol.


I l’ermità preguntà si volia per marit la lluna; i ella digués que la lluna no tenia claror per si mateixa, sinó que la prenia del sol.


─Bella filla, voleu el núvol per marit?


Ella respongué que no, que el vent menava els núvols allà on volia. La donzella no volgué el vent per marit perquè les muntanyes impedien el seu moviment; ni volgué les muntanyes perquè les rates les foradaven. Ni volgué home per marit perquè matava les rates.


A la fi, la donzella pregà l’ermità que pregués Déu perquè la tornés rata, tal com era abans, i que li donés per marit un bell rat.

Llibre de les bèsties (adaptació)
Ramon Llull



 

Cançó del Blanquerna



A vós, dona verge santa Maria,


dó mon voler, qui’s vol enamorar


de vós tan fort, que sens vós no volria


en nulla re desirar ni amar;


car tot voler ha melloria


sobre tot altre que no sia


volent en vós, qui és mayre d’amor.


Qui vós no vol, no ha d’on s’enamor.

Ramon Llull



 

A vós, senyora verge santa Maria, dono el meu voler, que es vol enamorar de vós tan fortament que sense vós no voldria desitjar ni estimar cap altra cosa, ja que tot voler té senyoria sobre tot altre que no sigui estimar-vos a vós, que sou mare d’amor. Qui no us vol a vós no té de què enamorar-se.


Martí de Riquer, Antologia de poetes catalans

 

 

De l'elecció del rei

 

CAPITOL I
DE L'ELECCIÓ DE REI

N una bella plana per on passava una bella aigua estaven gran res de besties selvatges qui volien elegir rei. Acord fo pres per la major part que l lleó fos rei; més lo bou contrastava molt fortment a aquella elecció, i digué estes paraules:

 —Senyors, a noblesa de rei se convé bellesa de persona, i que sia gran i humil, i que no dó damnatge a ses gents. Lo lleó no es gran bestia, ni es bestia que visca d'herba, ans menja les besties. Lo lleó ha paraula i veu que fa estremir de por tots nosaltres con crida, més per mon consell vosaltres elegireu lo cavall a rei; car lo cavall es gran bestia i bella i humil; lo cavall es bestia lleugera, i no ha semblant ergullós i no menja carn.

 Molt plagué al cervo, i al cabirol, i al [ 18 ]moltó, i a totes les altres besties que viuen d'herbes, çò que l bou deia; més na Renart feu adenança de parlar davant tots, i digué estes paraules:

 —Senyors, con Déu creà lo món, no l creà per intenció que hom fos conegut ni amat, ans ho féu per çò que ell fos amat i conegut per hom; i, segons aital intenció, Déu volgué que hom fos servit per les besties, ja sia que hom viva de carn i d'herbes. I vosaltres, senyors, no deveu esguardar a l'intenció del bou, qui desfama l lleó per çò car menja carn; ans deveu seguir la regla i l'ordenança que Déu ha donada i posada en les criatures.

 De l'altra part allegà l bou ab sos companyons contra les paraules de na Renart, i digué que per çò com ell deia que l cavall fos rei, car lo cavall menja herba, apar que ell i sos companyons haguessen vera intenció a l'elecció de rei; car si falsa intenció hi havien, no dirien que l cavall, qui menja l'herba que ells mengen, fos rei, ni ells no devien creure na Renart de l'elecció del rei; car na Renart més vol i ama que l lleó sia rei, per çò com viu de les romanalles que romanen al lleó con ha menjat en la caça que ha presa, que no fa per la noblesa del lleó.

 Tantes de paraules hagué de l'una part i de l'altra, que tota la cort se torbà, i l'elecció fo empatxada; i l'ors i el lleopart i l'onça, qui havien esperança que fossen elets a rei, digueren que la cort s'allongas tro a altre temps que haguessen determinat qual bestia es pus digna d'esser rei. Na Renart conegué que l'ors i el lleopart i l'onça allongaven l'elecció per çò car cascun havia esperança d'esser rei, i digué en presencia de tots estes paraules:

 — En una esglesia catedral se feia elecció, i era contrast en aquell capitol de l'elecció del bisbe, car los uns canonges volien que fos bisbe l sagristà d'aquella esglesia, lo qual era hom molt savi de lletres, i de virtuts era abundós. L'ardiaca cuidava esser elet a bisbe, i lo cabiscol altre tal, i contrastaven a l'elecció del sagristà, i consentien que fos bisbe un canonge simple qui era bell de persona i no havia neguna ciencia. Aquell canonge era flac de persona i era molt luxuriós. Molt se meravellà tot lo capitol de çò que l'ardiaca i lo cabiscol deien; i en aquell capitol havia un canonge qui digué estes paraules : «Si l lleó es rei, i l'ors i l'onça i lo lleopart han contrastat a la sua elecció, tots temps seran en malvolença del rei; i si l cavall es rei, i lo lleó fa negun falliment contra l rei, com ne podrà pendre venjança l cavall, qui no es tant fort bestia com es lo lleó?»

 Quan l'ors i l'onça i lo lleopart hagueren oit l'eximpli que na Renart havia dit, temeren fortment lo lleó, i consentiren en l'elecció, i volgueren que l lleó fos rei. Per la força de l'ors i de les altres besties qui mengen carn, malgrat de les besties qui mengen herba, fo elet lo lleó a esser rei; lo qual lleó donà llicencia a totes les besties qui mengen i viuen de carn, que menjassen i visquessen de les besties qui mengen herba.

 Esdevenc-se un jorn que l rei estava en parlament i tractava de l'ordonament de sa cort. Tot aquell dia, tro pres de la nit, estigueren en parlament lo rei i sos barons, que no hagueren menjat ni begut; i con hagueren tingut parlament, lo lleó i sos companyons hagueren fam, i demanaren al llop i a na Renart què podrien menjar; i ells respongueren i digueren que tart era com poguessen percassar vianda; mas que pres d'aquell lloc havia un vedell fill del bou i un pollí fill del cavall, de que podrien menjar abundosament. Lo lleó tramès en aquell lloc, i féu venir lo vedell i lo pollí, i menjaren-los. Molt fo irat lo bou de la mort de son fill, i sí s fo lo cavall, i ensems vingueren-sen a l'hom, per tal que l servissen i que ls venjas del falliment que llur senyor havia fet contra ells. Quan lo bou i lo cavall se foren presentats a l'hom per servir, l'hom cavalcà en lo cavall i féu arar lo bou.
[ 21 ] Un jorn s'esdevenc que l cavall i el bou s'encontraren, i cascun demanà a l'altre de son estament. Lo cavall digué que molt era treballat en servir son senyor, car tot jorn lo cavalcava i l feia córrer amunt i avall, i de jorn i de nits estava pres. Molt desirà l cavall que fos eixit de la servitut de son senyor, i tornaria volenters a esser sotmès al lleó; mas per çò car lo lleó menja carn, i car hagué alguna veu a esser elet a rei, dubtà que tornas en la terra en la qual lo lleó regnava, i amà més esser en treball sots senyoria d'hom, qui no menja carn de cavall, que en paría de lleó, qui menja carn de cavall. Quan lo cavall hagué recontat son estament al bou, lo bou digué al cavall que ell era en gran treball, tot jorn, d'arar; i del blat que la terra que ell arava llevava, no li deixava son senyor menjar; ans convenia que quan era eixit i hujat de l'arada, que anas pasturar les herbes que havien pasturades les ovelles i les cabres dementre que ell arava. Molt fortment se clamà l bou de son senyor, i el cavall l'aconhortava aitant com podia.

 Dementre que en aixi l bou i lo cavall parlaven, un carnicer vingué guardar lo bou si era gras, car lo senyor del bou lo li havia tret venal; perquè l bou digué al cavall que son senyor lo volia vendre, i lo volia fer occiure i menjar als homens. Lo cavall digué que mal guaardó li retia del servei que fet li havia. Llongament ploraren lo cavall i el bou, i lo cavall consellà al bou que fugís i que s'entornas a sa terra, car més li valia estar en perill de mort en repòs, entre sos parents, que en treball i ab senyor desconeixent.