Ausiàs March, “Mestre d’amor”

POEMA IV

I

Així com cell        qui desitja vianda

per apagar           sa perillosa fam

e veu dos poms    de fruit en un bell ram,

e son desig           egualment los demanda,

no el complirà     fins part haja elegida

sí que el desig       vers l’un fruit se decant;

així m’ha pres,     dues dones amant,

mas elgesc            per haver d’amor vida.

 

II

               Sí com la mar             se plany greument e crida

com dos forts vents          la baten egualment,

      u de llevant             e l’altre de ponent,

               e dura tant           fins l’un vent ha jaquida

       sa força gran         per lo més poderós,

     dos grans desigs           han combatut ma pensa,

           mes lo voler        vers u seguir dispensa.

        jo el vos públic:     amar dretament vós.

 

Versió actualitzada:

 

Així com aquell que desitja menjar / per apagar la seva fam extrema / i veu dos fruits en una bella branca, / i el seu desig anhela igualment tots dos, / no satisfarà el desig fins que hagi elegit una part / de manera que es decanti envers un fruit; / així em passa a mi, estimant dues dones, / però trio per tenir la vida d’amor.

 

Així com la mar es plany violentament i crida / quan dos vents forts la baten a la vegada, / un de llevant i l’altre de ponent, / i tant dura fins que un vent ha abandonat / la seva gran força davant del més poderós, / igualment dos desitjos forts han combatut el meu pensament, / però la voluntat s’inclina a seguir-ne un. / Jo us el faig públic: estimar-vos honestament.

Versió actualitzada per Pere Robert Ferrer

 

 

Ausiàs March, especialista en imatges i comparacions 

POEMA XLVI

I

Veles e vents        han mos desigs complir

faent camins         dubtosos per la mar.

mestre i ponent    contra d’ells veig armar;

xaloc, llevant,      los deuen subvenir,

ab llurs amics                      lo grec e lo migjorn,

fent humils precs al vent tremuntanal

que en son bufar lo sia parcial

e que tots cinc     complesquen mon retorn.

 

II

Bullirà el mar                      com la cassola en forn,

mudant color                       e l’estat natural,

e mostrarà               voler tota res mal

que sobre si             atur un punt al jorn.

grans e pocs peixs          a recors correran

     e cercaran            amagatalls secrets:

         fugint al mar                    on són nodrits e fets,

per gran remei     en terra eixiran.

 

IV

Jo tem la mort                     per no ser-vos absent,

perquè amor                        per mort és anul·lats,

mes jo no creu      que mon voler sobrats

pusca esser           per tal departiment.

Jo só gelós           de vostre escàs voler

que, jo morint,     no meta mi en oblit.

sol est pensar                      me tol del món delit

—car, nós vivint,                no creu se pusca fer—:

 

aprés ma mort                     d’amar perdau poder

e sia tots               en ira convertit,

e, jo forçat               d’aquest món ser eixit,

tot lo meu mal               sera vos no veer.

 

Versió actualitzada:

 

Veles i vents compliran els meus desitjos / fent camins incerts per la mar. / Contra ells veig armar-se el mestral i el ponent; / en canvi, el xaloc i el llevant els ajudaran, / amb els seus amics el gregal i el migjorn, / pregant humilment al vent de tramuntana / que en el seu bufar els sigui de la seva part, / i que tots cinc aconsegueixin el meu retorn.

 

Bullirà el mar com la cassola al forn, / canviant el color i el seu estat natural, / i mostrarà que vol fer mal a qualsevol cosa / que sobre d’ell s’aturi per un moment. / Els peixos grossos i els petits correran a refugiar-se / i cercaran amagatalls secrets: / fugint del mar, on han nascut i s’han criat, / eixiran a terra com a últim remei.

 

Jo temo la mort perquè no vull ser absent de vós, / ja que l’amor s’anul·la per la mort, / però jo crec que el meu voler / pugui ser vençut per tal separació. / Jo estic recelós que el vostre voler escàs, / si jo moro, no em deixi en oblit. / Només aquest pensament em treu delit del món. / Només aquest pensament em treu delit del món / —car, mentre visquem, no crec que això pugui esdevenir—: / que, després de la meva mort, perdeu el vostre poder / d’estimar, i sigui tot en ira convertit, / I, essent jo forçat a sortir d’aquest món, / tot el meu mal serà no veure-us.

 

Versió actualitzada per Pere Robert i Ferrer

 

 

Ausiàs March, sempre diferent

POEMA LXVIII 

II

               Jo son aquell          qui en lo temps de tempesta,

 quan les mes gents         festegen prop los focs

  e pusc haver            ab ells los propis jocs,

vaig sobre neu,         descalç, amb nua testa,

servint senyor                qui jamés fou vassall

ne’l venc esment       de fer mai homenatge;

en tot lleig fet      hagué lo cor salvatge:

    solament diu        que bon guardó no em fall.

 

III

Plena de seny,        lleigs desigs de mi tall:

herbes no es fan      males en mon ribatge.

   Sia entès                com dins en mon coratge

los pensaments       no em davallen avall.

 

 

Versió actualizada:

 

Jo sóc aquell que en el temps de tempesta, / quan la majoria de gent fa festa prpo dels focs / i podria tenir amb ells els mateixos jocs, / camino sobre la neu, descalç, amb el cap nu, / servint un senyor, que mai no fou vassall, / ni se li va acudir mai de prestar homenatge; / va tenir el cor salvatge en tots els fets repulsius: / només diu que no em falti un bon guardó.

 

Plena de seny, tallo de mi els desitjos baixos: / al meu terreny no s’hi fan males herbes. / Enteneu amb això que dins el meu cor / els pensaments no davallen avall.

 

Versió actualizada de Josep Pujol

 

 

Ausiàs March, poeta religiós

POEMA CV: Cant espiritual

I

   Puix que, sens tu,                algú a tu no abasta,

              dóna’m la mà               o pels cabells me lleva:

         si no estenc                la mia envers la tua,

         quasi forçat             a tu mateix me tira!

            Jo vull anar              envers tu a l’encontre:

     no sé per què               no faç lo que volria,

        puix jo son cert          haver voluntat franca

                e no sé què            aquest voler m’empatxa.

 

X

Prec-te, Senyor,             que la vida m’abreuges,

   ans que pejors            casos a mi engresquen.

En dolor visc                 faent vida perversa

            e tem dellà            la mort per tostemps llonga.

Doncs, mal deçà       e dellà mal sens terme!

pren-me al punt      que millor en mi trobes.

      Lo detardar               no sé a què em servesca:

no té repòs            lo qui té fer viatge.

 

Versió actualizada:

 

Ja que, sense tu, ningú no arriba a tu, / dóna’m la mà o aixeca’m pels cabells: / si no estenc la meva envers la teva, / quasi forçat, estir’m envers tu mateix! / Jo vull anar a l’encontre teu, / i no sé per què no faig el que voldria, / ja que estic segur que tinc voluntat lliure, / i no sé què m’impedeix aquest voler.

 

Et prego, Senyor, que m’abreugis la vida, / abans que no m’esdevinguin mals pitjors. / En dolor visc, fent vida perversa, / i, més allà, temo la mort eterna. / Mal, doncs, aquí i mal allà sense fi! / Pren-me en l’instant que millor em trobis, / ja que retardar-lo no sé de què em serviria: / qui ha de fer un viatge no té repòs.

 

Versió actualizada de Pere Robert i Ferrer