El modernisme; La poesia de Joan Margall

 

Una època de grans transformacions.

 

Al final del s. XIX, hi ha canvis a causa de la industrialització del país. Es desenvolupa la burgesia industrial, que vol modernitzar-se i intervenir en la política, i neix la classe obrera, que s’organitza en sindicats per millorar les dures condicions de treball.

Aquest canvi motivarà un ampli moviment cultural (el Modernisme), la volutat de construir un país autònom (catalanisme polític: reconeixement de la personalitat política de Catalunya) i les reivindicacions revolucionàries de la classe obrera (anarquisme i socialisme).

 

El modernisme: el desig de modernitat.

 

Al 1892 sorgeixen els modernistes, volien expressar el seu desig de modernitat, l’objectiu era transformar la societat a través de l’art i l’acció política per posar-la al dia i situar-la al nivell europeu. Tenen les idees de joventut, progrés i innovació (idees que ja havien despuntat durant la Renaixença, però que eren considerats massa tradicionalistes: pàtria, fe i amor).

 

El període modernista.

Va durar vint anys, del 1892 (primera Festa Modernista a Sitges) i acaba al 1911 (amb la mort de Joan Maragall). El Modernisme català introdueix l’art en totes les manifestacions de la vida social, en l’arquitectura Gaudí, en la pintura Ramon Casas, etc. Feien festes modernistes, com la de Sitges, feien publicacions (la revista Avenç) i es reunien a fer tertúlies (Cafè els Quatre Gats a Barcelona).

 

Una reacció romàntica.

Al s. XX hi ha dos moviments: el Romanticisme (primera meitat del segle, defensen la llibertat, la imaginació i la sensibilitat) i el Realisme (segona meitat del segle, defensen l’objectivitat, la realitat immediata i la ciència). El modernisme es va unir al romanticisme: anhelaven un món ideal, creien en la intuïció i l’espontaneïtat, els atreien el misteri i l’espiritulitat.

 

L’artista i la societat.

Els joves idealistes volien ser per sobre de tot, artistes. Llavors molts marxaven de casa i portaven una vida bohèmia, lliures i sense normes, pretenien viure de la seva creació artística. La societat els rebutjava: van sorgir dos sectors, el regeneracionista (creien en l’art i la cultura, van adquirir el compromís de transformar la societat) i l’esteticista (es refugien en l’Art entès com a religió, se senten impotents per canviar la societat i se’n desentenen).

 

3. Joan Maragall.

 

Va néixer a Barcelona al 1860, en una família burgesa dedicada a la indústria tèxtil. El seu pare volia que continués amb l’empresa, ell es va negar i els seus pares van acceptar que fes la carrera de Dret. L’any 1980, va iniciar la seva activitat periodística: va entrar a la redacció del DIARIO DE BARCELONA, i va col·laborar en la revista L’avenç (aquí va publicar el seu primer llibre, Poesies). Com a periodita feia articles d’opinió (crítics i compromesos amb la societat). Maragall va ser un intel·lectual molt reconegut, llegit i respectat, va morir al 1911.

 

La “paraula viva”.

Va elaborar la seva pròpia teoria poètica, la “paraula viva”. Deia que el poeta havia de contemplar la realitat i esperar aquell moment, que era quan arriba la seva inspiració: una veu interior, secreta, sobrenatural, que li va dictant les paraules del poema. Les paraules un cop escrites no es poden tocar, perquè perdrien l’espontaneïtat i la puresa d’aquell moment tan especial, ho ha de fer sense retòrica. Maragall vol transmetre el seu esperit optimista.

 

“La vaca cega”.

El tema és la natura, ell és un home de ciutat i quan comtemplava la natura lliure, el mar i la muntanya quedava impressionat i meravellat. Veu en la natura la cara visible de Déu, té la missió de transmetre la gran emoció que li produeix la contemplació d’aquest espectacle.

 

Un estiu Maragall i la seva dona, eren a la Font del Cubilà, una vaca es va a acostar a l’abeurador amb un gest que no semblava normal. Ella li va dir al pastor, que què li passava a la vaca i el pastor va dir que era cega. En arribar a casa es va tancar tot sol, molta estona per escriure sobre aquest fet. El poeta era l’ésser privilegiat que descobria aquell misteri i l’expressava amb paraules “vives”. Cada emoció que tenia Maragall se li convertia en poema. Va descobrir en la ceguesa de la vaca un sentit més profund: l’acció cruel i l’acció del destí que fan d’aquesta vaca un ésser marginat envoltat de solitud i foscor, aconseguirà veure dintre de les coses i copsar la part essencial que les mou. Gràcies a aquesta visió més profunda podrà refer els camins inolvidables. L’estat de la vaca simbolitza l’individu aïllat i incomprès però capaç de revelar el misteri profund de les coses.