L’oda infinita

 

Tinc una oda començada

que no puc acabar mai:

dia i nit me l’ha dictada

tot quan canta en la ventada,

tot quan brilla per l’espai.

 

Va entonar-la ma infantesa

entre ensomnis d’amor pur;

decaiguda i mig malmesa,

joventut me l’ha represa

amb compàs molt més segur.

 

De seguida amb veu més forta

m’han sigut dictats nous cants;

pro cada any que el temps se’n porta

veig una altra esparsa morta

i perduts els consonants.

 

Ja no sé com començava

ni sé com acabarà,

perquè tinc la pensa esclava

d’una força que s’esbrava

dictant-me-la sens parar.

 

I aixís sempre a la ventura,

sens saber si lliga o no,

va enllaçant la mà insegura

crits de goig, planys d’amargura,

himnes d’alta adoració.

 

Sols desitjo per ma glòria

que, si algú aquesta oda sap,

al moment en què jo mòria,

me la digui de memòria

mot per mot, de cap a cap.

 

Me la digui a cau d’orella,

esbrinant-me, fil per fil,

de la ignota meravella

que a la vida ens aparella

el teixit ferm i subtil.

 

I sabré si en lo que penses

─oh poeta extasiat!─

hi ha un ressò de les cadences

de l’aucell d’ales immenses

que nia en l’eternitat.

 Joan Maragall


 

 

La vaca cega

 

Topant de cap en una i altra soca,

avançant d’esma pel camí de l’aigua,

se’n ve la vaca tota sola. És cega.

D’un cop de roc llançat amb massa traça,

el vailet va buidar-li un ull, i en l’altre

se li ha posat un tel: la vaca és cega.

Ve a abeurar-se a la font com ans solia,

mes no amb el ferm posat d’altres vegades

ni amb ses companyes, no: ve tota sola.

Ses companyes, pels cingles, per les comes,

pel silenci dels prats i en la ribera,

fan dringar l’esquellot, mentre pasturen

l’herba fresca a l’atzar... Ella cauria.

Topa de morro en l’esmolada pica

i recula afrontada... Però torna,

i baixa el cap a l’aigua i beu calmosa.

Beu poc, sens gaire set. Després aixeca

al cel, enorme, l’embanyada testa

amb un gran gesto tràgic; parpelleja

damunt les mortes nines, i se’n torna

orfe de llum sota del sol que crema,

vacil·lant pels camins inoblidables,

brandant llànguidament la llarga cua.

 

Joan Maragall