El teatre modernista

• El teatre d’idees

Els modernistes senten una gran atracció pel teatre, ja que els dóna més llibertat d’expressar-se. La intenció dels modernistes és canviar la manera de pensar dels ciutadans (creien que la societat estava massa endarrerida, lligada a la tradició). Aquest teatre l’anomenaran “teatre d’idees”. L’autor més influent a nivell europeu fou Henrik Ibsen amb la seva obra Un enemic del poble: un individu portador de la veritat que vol canviar transformar la societat ignorant i supersticiosa, però serà incomprès i marginat perquè la gent es nega a canviar la seva conducta. És la lluita entre la llibertat de l’individu i la massa, entre la modernitat i la tradició, entre la raó i la superstició, entre la ciència i la ignorància.

 

• El teatre simbolista

Un altre grup modernista es va decantar per fer un teatre purament estètic. Eren partidaris de l’art per l’art. La posada en escena (llums, escenari, decorats, il·luminació, música,…) era tan important com els gestos i les paraules. S’havia de crear una atmosfera suggeridora, simbòlica que reflectís els estats d’ànim dels personatges. L’escenificació de l’obra havia de mostrar una correspondència entre l’espai físic i el món interior de l’home.

Els autors més destacats són Adrià Gual i Santiago Rusiñol.

 

Santiago Rusiñol

 

Neix a Barcelona el 1861, en una família pròspera fabricant de teixits. Els seus pares van morir molt joves i Santiago i els seus dos germans van anar a viure amb l’avi patern. Com que era l’hereu, l’avi el va educar per a què de gran es fes càrrec del negoci familiar. Rusiñol tenia altres interessos, com la pintura i d’amagat assistia a l’escola Llotja per aprendre’n i a una acadèmia. Es va enfrontar a l’avi (conflicte familiar), la qual cosa l’obsessionà tota la vida i ho expressà diversos cops en els seus escrits (enfrontament entre l’artista i la societat burgesa).

 

El 1889 es va casar i va tenir una filla, però el seu matrimoni fracassà i va passar llargues temporades a París (capital artística). Hi va participar intensament de la vida artística de la ciutat, adopta la imatge d’artista bohemi (porta una vida al marge de les normes).

 

 

Durant les estades a Catalunya organitza les “Festes Modernistes” a Sitges a casa seva (anomenada Cau Ferrat), a Barcelona anava a les tertúlies dels “Quatre Gats”, un cafè on es concentraven els artistes de Barcelona a finals del s. XIX. Feia exposicions de pintura i col·laborava amb la revista “L’Avenç”. Malgrat que fou un gran pintor, Rusiñol també va escriure (en tots els estils literaris: teatre, poesia, prosa, novel·la, llibre de viatges, article periodístic). Mor a Aranjuez el 1931 (on hi havia anat per a pintar els jardins de la ciutat).

 

El teatre de Santiago Rusiñol.

 

Les primeres obres són de caràcter simbolista, defensant que la societat ha de mantenir-se al marge de les qüestions materials per poder viure dedicada a la Bellesa. Aquest model enfronta l’artisa amb la societat (L’alegria de viure, 1891). Les darreres obres s’acosten més a la realitat de l’època: les lluites són més reals, els escenaris més propers al públic i els temes més actuals.

 

L’auca del senyor Esteve: és una comèdia molt coneguda estrenada el 1917. Aquesta obra presenta amb ironia i humor, els costums i els valors morals d’una nova classe social (la petita burgesia catalana), representada per una família de comerciants de vetesifils del barri de la Ribera de Barcelona (el sr. Esteve), que al llarg de quatre generacions ha aconseguit fundar i ampliar el negoci de la botiga (La Puntual) a base de molt d’esforç, estalvi i treball. Però l’hereu de la quarta generació (en Ramonet) prefereix ser artista (escultor) i no vol continuar el negoci familiar. Aqust fet provoca una gran crisi familiar. Aquest conflicte entre el jove d’ideals elevats i el botiguer gris i mediocre representa el tema clau del Modernisme: la relació entre l’artista i la societat. Al final, quan el sr. Esteve és al llit de mort, es reconcilia amb en Ramonet, ja que el pare ha guanyat tants diners que en Ramonet podrà ser artista sense dificultats. Aquest final representa el pacte entre la generació de la vella burgesia i la dels joves artistes modernistes i també el reconeixement mutu (l’artista agraeix el suport econòmic de la burgesia i la burgesia és conscient de la dimensió espiritual de l’artista).