Fragment 1. El Cimalt (XIII)

 

La Mila aclucà beatament els parpres, estirà el coll, i, amb un gemeguet de goig, hi parà les galtes, primer l’una, després l’altra, a n’aquell sol, com demanant-li que la petonegés.I el sol va petonejar-la llargament, com recreant-s’hi també sosbre ses galtes fresques, sobre un cos abrigat i ple d’esgarrifances.

Es descalçà, i amb mitges es donà unes fregues ben fortes fins a enrosar la pell d’aquells seus peus més blancs i insensibles que peus d’estàtua, i després els deixà nus sobre la terra tèbia, trobant un goig intens en resseguir a través de les venes el pessigolleig de la sang que es desencantava i tornava a circular lliurement. I guaità trafiquejar a l’home, i després aguantà ferm les potes del llebrot, mentre ell, ganivet en mà i agenollat al seu davant, l’escorxava reposadament.

La dona, aleshores, se sentí feliç com mai ho hagués estat; sos llavis reien, reien sos ulls, reis ala seva ànima i reia, finalment, tot l’espai i tota la muntanya a son entorn. Fins que, enmig d’aquell enriolament espontani de la vida, l’escometeren impulsos de besar: uns impulsos apressarats, frenètics, irresistibles, de besar quelcom... Involuntàriament, tota tremolosa, es torçà vers el pastor, qual cap, descobert i inclinat sobre el llebrot, li oferia a tret de llavi la volta del cervellet, mes... abans d’acabar l’acció, va estroncar-l’hi una cosa sorprenent. Sense saber per què, sense haver sentit la més petita fressa, sense obeir a cap signe exterior, el pastor i ella, d’un mateix moviment instintiu, aixecaren el cap alarmats per a guaitar enlaire. Quedaren sense bleix. Allà, al cim de canons de l’Orgue, un grop obscur, un altre cap humà que planava en l’altura, sobre els seus, es féu vivament enrere i desaparegué sense deixar rastre. No fou més que una visió de llampec, que una sospita quasi bé, i malgrat això la dona i l’home demoraren èrtics, sense pestanyejar, per més d’un minut, veient encara sota el cel, com si hi hagués estat estampada, la taca fosca del cap de la mirota blanca d’unes dents de xacal.

El pastor fou el primer a revenir-se. En son rostre desfigurat hi aparegué l’expressió cruelment resolta del combatent a mort. Després mirà fixament la dona.

─Heu vist? ─va preguntar-li amb lentitud─. Com hi ha Déu l’esperavi tot avui: n’estavi cert que ens seguia els passos. Mes, ah! ─i son rostre placèvol s’enroentí d’una foguerada─: que em cerci pas el cos, que me’l cerqui pas! Perquè vos ho juri de cor, farà una mala fi!

I d’un cop certer de ganivet, esbotzà ardidament el ventre del llebrot.

 

Fragment 2



Tapà els ous i anà a l’altra cambra per desmudar-se: després, de passada, tancà els finestrons de la sala i cap a la cuina a encendre foc i el quinqué. Tenia el sopar fet i només li calia escalfar-lo. Tornà a baixar per tancar la porta del pati. Un grill cantava a fora amb un ric-ric seguit i penetrant. El sentir-lo, sense saber per quina oculta relació, li féu venir a la dona ganes de menjar cargols.

—Demà en couré —pensà amb una salivera; i, encaixat al piu de la cadena, va tombar-se. A l’acte féu un ai! I un bot. Poruga com era, a cop sobte li havia semblat veure bellugar quelcom en l’ombra del corral. Es fixà bé.

—Ca, res...! Una fotja, que hauria dit el pobre pastor...! Pujà l’escala, més encara a la meitat, el recel l’obligà a girar-se una altra vegada. Oh, Déu! Aleshores ja no fou ai! ni bot, sinó esgarip ofegat i correguda desenfrenada escales amunt. El quelcom aquell eixint de l’ombra es precipitava darrera d’ella! Ni esma tingué d’ajustar la porta de la cuina. Dret al dintell hi havia un home. Ella, sangglaçada, s’estantolà en la taula.

—No tingueu por... —havia fet un balboteig rogallós; i a la claror escassa del quinqué, veié en el tou fosc una mirota blanca.

Si haguessin punxat la Mila, no li hauria sortit una gota de sang. Mes com l’home avancés lentament dues passes, a ella se li escapà un gran crit:

—Què voleu?

Ell s’aturà.—No tingueu por... Hu, hu, hu!...

—I es ficà la mà dins la trinxa de les calces, i rautà com una bestiola.

—Què voleu?, vos dic! —repetí ella, més espantada.

Ell encanyonà, vacil·là, s’estremí tot...

—Hu, hu, hu!... Jo... vos volia dir... jo... si vós volguéssiu.

I el balboteig ronc se li apagà com si se li posés un tel al canyó.

La Mila tremolava com una fulla. D’un gran esforç pogué fer encara:

—Aneu... aneu’s-en de seguida!

Mes ell no es mogué: semblava plantat a terra; allargà tan sols la pota de bugiot en la palma bruna de la qual relluïa una espurna groga.

—Si voleu... eh, que sí?... eh?... —I tirà als peus de la dona una moneda d’or; la moneda rebotà amb un dring sonorós.

La dona, al veure-la, havia reculat fins a la paret, com si acabés d’aparèixer-li un monstre. A ell els ulls invisibles li guspirejaven sota les bardisses, com el dia aquell en què despertaren a ella en les feixes dels ametllers.

Veient-la que no deia res:

—En voleu dues?... Vos en donc dues... —murmurà; i una altra moneda caigué i rodolà fins a sota la taula.

—No, no! —xisclà la dona, encastada d’esquena a la paret—: Aneu... aneu’s-en! Però ell, en lloc d’anar-se’n, donà un altre pas. Bleixava sorollosament pels narius oberts, i tremolava tot com picat per la taràntula.

—Contes, doncs?... Totes?... Les voleu totes?... —i ràpidament, anà tirant monedes i més monedes als peus de la dona.

Aquesta no es movia ni deia res; havia perdut paraula i acció, talment com si la caiguda vibrant d’aquella pluja d’or l’hagués encegada. Però, de repent, la mateixa força del terror la desencantà, i sentint que li brollaven ales en els peus, d’una gran revolada esfereïda es llençà cap a la sala fosca.

Sentí distintament el bramul de la fera burlada, i de seguida son glapit furiós que se li abocava al darrera. Perseguida per ell i denunciada pel mateix embat de sa fugida, passà com un llamp per la cambra del campanar, s’engolí per l’escaleta de la capella, esbiaixà aquesta i bo i enmig de les tenebres arribà i tot fins a la portella de reaaltar; però de cop, al traspassar-la, quelcom s’entravessà a son pas i la dona, llençant un ahuc penetrant, rodolà d’un capgirell sobre les lloses...Veié una gran lluminària i cregué que la vida li mancava; mes, abans de perdre del tot la coneixença, encara sentí caure-li al damunt i enfonsar-se en ses carns la grapa peluda i alenada roent de la fera.

Víctor Català. Solitud

 

La febre d'or

 

"Quan en Josep Rodon arribà al portal de Llotja, quedà sorprès de la quietud que regnava en aquell gran palau. Son pati era desert; totes les finestres que hi donen, tancades; la gran escala de marbre, neta i solitària com en dia de festa. Hi havia entrat per la banda dels Encants, i per la mateixa banda anava a eixir, quan, al cap del vestíbul, veié de reüll oberta de bat a bat la porta que cercava; una porta que sols havia traspassat un cop a la vida, molts anys enrere: la de la sala de contractacions.

Tirà cap a la dreta, encaminant-s'hi tot consultant el rellotge. Eren dos quarts de dues: s'havia anticipat un xic: l'hora de la fonda l'havia enganyat. D'aquella porta eixien remors sordes com d'església en dia de neteja general. Neteja hi havia, efectivament: sis o vuit mossos arrambaven a les parets gran munió de taules-escriptoris, afileraven a dreta i esquerra algunes cadires. En Rodon es parà al peu de la porta un moment, i, amb l'ànim vacil·lant encara, d'esma només, se'n tornà per on havia vingut. Però, ja en el llindar de l'alta portalada, es recolzà en el pedestal d'una de les grans columnes que la flanquegen, mirà altre cop el rellotge, sentí que l'aire del carrer era humit, i tornà a ficar-se a dins, plantant-se novament a la porta de la sala. La claror fortíssima que del Pla de Palacio entrava per les amples reixes de l'altre cap l'enlluernava fins a fer-li apartar la vista. Llavors avançà tres passes sala endins. Els mossos regaven i escombraven, aixecant boires de pols. Ningú no s'adonava d'ell, i en Rodon seguí internant-se."

El temps se li feia etern, desitjós de trobar-se en el bull-bull de la Borsa, de veure per quin art d’encantament naixien aquells déus de riquesa que, per corrents invisibles, anaven curullant les caixes del banquer i l’home de renda, obrint camins i canals, i prometent regenerr ben aviat la saba de la vella Europa amb transfusions d’or.

 

(Fragment inicial de La febre d'Or. Barcelona: Edicions 62 - La Caixa, 1980, p. 17) 

 

Els sots feréstecs

 

Era tan xaruc, xaruc, que, mentre els uns deien que tenia més de noranta anys, d'altres juraven que havia passat dels cent, i no mancava qui fes aposta sobre que en duia a l'esquena més de cent quinze o de cent vint.

Entre els pastors d'aquelles aspres clotades de Montmany, corria la brama fantasiosa que ja havia sigut enterrat una vegada, però que com que era bruixot i tenia part amb el dimoni, i, a més a més, era tan ric, tan ric, que havia fet mans i mànigues per descolgar-se de terra, fins a tornar a eixir del fossar.

Quan, de cent en quaranta, compareixia una festa a la missa matinal que un capellà foraster deia a l'ermita de Puiggraciós, tothom se'l mirava de cua d'ull, amb una mena d'angúnia estranya, que tenia alguna cosa d'enveja i potser fins d'admiració.

-Ves qui en daria dos quartos d'aquest vellot!... -deia un bover, amb estranyesa.

-I tantes dobles com té enterrades! -responia un llenyataire, amb aires d'home enterat.

-Llamp que el toqui! -exclamaven els altres, plens de codícia-. Així se li tornessin escorpins!

Però el cert és que al iaio semblava que no li feien fred ni calor totes aquelles malevolentes i mirades de reüll.

Encorvat pels anys amb el cap cot, igual que si cerqués agulles per terra, passava tot taujà i com qui fa l'orni, a tall d'home refiat que se sent guardades les espatlles per dos gossarros que l'acompanyaven sempre, bo i flairant arreu.

Fos per por dels gossos, fos per por del iaio, la mainada fugia esfereïda cada cop que els veia comparèixer; i només calia cridar "Mireu que ve l'Aleix!" perquè les criatures corressin a arrupir-se sota les faldilles de les mares. Solament s'hi atansava qui es volia fer el valent o per pidolar-li alguna cosa.

-Aleix... ¿me voleu dar un quarto? -feia algun bordegàs.

-Nu, nu -responia el iaio, amb un parlar tot emborbossat, tot fosc.

-I ¿per què no?

-Perquè nu en tinc pus de cortus ju...

-Oi que sí, que en teniu!

-Nuu, nu.

-Bé feu forrolla amb les tòfones...

-Tufunes... Nu en cercu pus.

I com per escórrer el bulto a les preguntes i a la requesta dels pidolaires, el vell girava cua de seguida, deixant tot pensarosos i rumiosos aquells veïns de les quasi desertes fondalades de Montmany, que, d'ençà que estaven sense rector a la parròquia, a tot estirar es veien algun diumenge, reunits per la campana de Puiggraciós. Mentrestant, l'Aleix, amb una lleugeresa que semblava mentida per als seus anys, davallava cap al sot de l'Uyà, traspassava la pineda de la Rovira, seguia el relleu de la cinglera de Bertí, s'endinsava en la boscúria de l'obaga, fins que en arribar al collet de l'Ensulcida, com una serp que es fica al cau, s'esmunyia dintre del casalot mig enrunat de Romaní.